20 de novembre de 2020, Dia internacional dels drets del xiquet Comencem bé.
Sí, ja sé que la convenció pentina canes, però dic jo que des del 20 de novembre de 1989 fins ara, hi ha hagut temps suficient per a canviar-li el nom. Sobre tot si tenim en compte que en 2015 l’Assemblea General de l’ONU va aprovar l‘Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, on, al seu objectiu número 5 «Aconseguir la igualtat entre els gèneres i apoderar a totes les dones i les xiquetes», especifica que «[…] Malgrat aquests assoliments, encara existeixen moltes dificultats: les lleis i les normes socials discriminatòries continuen sent generalitzades, les dones continuen estant infrarepresentades a tots els nivells de lideratge polític[…]». En fi. Òbviament, no és això el més greu de la situació en el món de xiquetes, adolescents, joves, adultes i majors, dones totes elles. Però no estar presents en els textos, en el llenguatge, continua contribuint a no estar presents en l’imaginari col·lectiu; i el que em sembla més important, contribueix a no estar presents en el disseny i posada en marxa de les polítiques públiques. Les mateixes xiques i xics que van participar en la VI Trobada Estatal de Consells de Participació Infantil i Adolescent, celebrat en línia fa escasses setmanes (el mes d’octubre passat), en revisar els ODS, recollien les seues conclusions i propostes en el Manifest d’infància i adolescència 2020. Des del teixit associatiu portem anys incorporant aquesta perspectiva en els nostres fulls de ruta. En cada acció, en cada procés. Per això, nosaltres commemorem hui, en la seua completa diversitat, el Dia Universal de la Infància.
Però no em vull detindre ací, que l’objecte d’asseure’m a escriure sobre participació infantil no era, únicament, parlar de la perspectiva de gènere que la travessa transversalment, sinó més bé reflexionar un poc sobre el que ens ha portat fins ací i, sobre tot, el que volem fer a partir d’ara.
La convenció dels drets «de la infància»
L’article 12 de la convenció diu:
«Els estats membres han d’assegurar a l’infant amb capacitat de formar un judici propi el dret a manifestar la seua opinió en tots els assumptes que l’afecten. Les opinions de l’infant han de ser tingudes en compte segons la seua edat i maduresa. Amb aquesta finalitat, l’infant ha de tindre especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecte, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació».
L’article 13, per altra part, és el que la convenció dedica al dret a la llibertat d’expressió. L’article 14, d’altra banda, consagra «el dret del xiquet a la llibertat de pensament, de consciència i de religió». Finalment, l’article 15 afirma «el dret a la llibertat d’associació i a la llibertat de celebrar reunions pacífiques».
I a aquests articles ens venim referint des de fa 31 anys per a parlar de «participació infantil».
Capacitat per a participar
En primer lloc, es parla de «el xiquet que estiga en condicions de formar-se un judici propi», excloent d’aqueix dret a aquelles xiquetes i xiquets que no posseïsquen aquesta característica. També condiciona que aqueixes opinions es tindran en compte «en funció de la seua edat i maduresa». Òbviament, som les persones adultes qui establim quina és eixa «maduresa» necessària. Tampoc ho fem a la babalà, clar que no. Entenc que l’article es refereix a aquella infància que no ha desenvolupat completament les seues capacitats intel·lectuals, emocionals i socials, determinades, en gran mesura, pels estudis i conclusions científiques de la psicologia del desenvolupament (entre altres qüestions determinades, com aquelles referenciades pel marc jurídic de protecció de la infància) És a dir, a la gent xicoteta de 0 a 17 anys. Perquè sembla ser que en complir els 18 anys (en la majoria de països), eixes mateixes capacitats que el dia abans estaven creant-se, en desenvolupament o en evolució, s’acaben de descarregar màgicament en el disc dur de la nostra maduresa. I ja es pot participar.
És evident que per a exercir el dret a la participació és necessari «saber» participar. És a dir, posseir els coneixements, habilitats i actituds personals que permeten exercir aquest dret. Però, quantes persones adultes saben realment participar? Moltes, algunes, totes…? Algú sap el percentatge? En realitat, mesurem la capacitat de les persones adultes quan participen en algun procés de presa de decisions, per a comprovar la concordança entre la seua edat i la seua maduresa? Quants programes municipals, comarcals, autonòmics… fomenten la formació per a la participació, perquè eixes persones adultes que legalment poden participar, sàpiguen fer-ho de la millor forma possible? Òbviament m’oposaria amb tot el meu ser al fet que alguna persona o grup pretenguera limitar el dret a participar, en funció de la capacitat de la gent per a prendre decisions, votar en una eleccions o qualsevol altra expressió de participació social, ciutadana i/o comunitària. Però des de fa temps em pregunte: per què ho fem amb la infància i l’adolescència? Sí, ja sé, una xiqueta de tres anys igual necessita molt acompanyament per a participar… Però, no el necessita també una persona que no ha pogut anar a escola i no sap llegir? A mi no se m’ocorreria impedir-li a eixa persona a la qual ja se li ha negat un dret com el de l’educació (per posar un exemple), obstaculitzar també el seu accés a un altre igual d’important, com és la participació. Per què no ens costa cap esforç fer-lo amb eixa xiqueta?
Al final ens trobem amb un article que ha sigut, durant tots aquestos anys, la bandera de la participació infantil, que circumscriu a un concepte una mica relatiu, la capacitat de participar de la infància. I que, realment, no parla de participació real, sinó més be d’una participació simbòlica o decorativa. Segons Hart (Hart, A. R. La participació dels xiquets: De la participació simbòlica a la participació autèntica. Editorial Nova Gent, Bogotà, Colòmbia, 1993), la participació es defineix en relació «amb els processos de compartir les decisions, que afecten la vida pròpia i la vida de la comunitat en la qual es viu. És el mitjà pel qual es construeix una democràcia i és un criteri amb el qual s’han de jutjar les democràcies. La participació és el dret fonamental de la ciutadania».
Els xiquets i xiquetes han de participar en tots aquells àmbits que els concerneixen, no sols perquè com a ciutadania tenen dret a això, sinó perquè comptar amb la seua participació millorarà el funcionament dels àmbits en els quals aquesta es produïsca.
La participació infantil que somiem
En Ítaca portem diversos anys fent-li una volta de rosca a aquest article 12 de la convenció, intentant convertir-lo en alguna cosa que va més enllà de la mera representació o d’eixa veu que les adultes hem d’escoltar. Intentant espentar-ho a la part més alta de la «Escala de la participació» desenvolupada per Roger Hart (que va ser originalment formulada per Sherry Arnstein en 1969), és a dir, portar-ho a la presa de decisions autèntica de xiquets i xiquetes en aquells temes que els concerneixen. Sí, sí. Decidir. No sols escoltar la seua veu (que ens agrada, que és fonamental, però que no deixa de ser la mirada adulta, la participació de dalt a baix) sinó generar les condicions perquè puguen analitzar, proposar i decidir per elles mateixes, per ells mateixos. La proposta és generar un espai propi per a la infància, en la qual, acompanyades per les persones dinamitzadores (que faciliten, observen, guien, resolen dubtes, ofereixen recursos…), siguen capaços d’analitzar un aspecte quotidià, per a acabar proposant possibles solucions, construint les seues pròpies respostes. I que eixes «respostes» siguen explicades des de la seua genuïna visió del món.
Només imposem tres condicions perquè les propostes puguen ser formulades i debatudes abans de la presa de decisions: totes elles han de ser sostenibles, viables i per a tothom (que significa que totes les diversitats han de ser considerades). Si compleix les tres, la proposta té cabuda en el debat. Perquè es debat; almenys es contempla com a part del procés. No sempre ho aconseguim, això de debatre dic, perquè a vegades es posen d’acord amb sorprenent i solidària rapidesa.
I per a eixe debat, és important que el llenguatge, els temps, la manera de posar en comú i de prendre decisions, siguen les seues. La seua veu. No l’adulta, habitualment més rígida, organitzada, sense sorpreses i estèticament impecable. Nosaltres els acompanyem, però són elles i ells qui li donen forma a la seua assemblea, consell, fòrum, reunió o ple. Si volen cantar la seua proposta, que la canten. Si volen utilitzar un kahoot, que ho facen. Si voten amb gomets, que siguen de molts colors. Si utilitzen cartolines, paper reciclat, disfresses o música, la nostra tasca és assegurar-nos que poden (perquè ja ens han dit que ho volen).
Perquè si van a decidir en una cosa real, si cap persona determina els seus discursos, les seues propostes, tampoc ningú els retoca perquè siguen «adultament correctes». Perquè la seua veu, ha de ser sempre la pròpia. Aguda, greu, amb faltes d’ortografia, escrita a mà en una cartolina o amb pintura de dits. Sense tamisar, sense garbellar. Sense més filtres que els seus (més enllà dels que elles i ells troben en Tik-Tok).
Noelia Valero
Coordinadora de Projectes d’Ítaca-ASC
